dilluns, 20 de juliol del 2009

D'èpica i castells

Diuen que en els castells, la combinació compensada de “força, equilibri, valor i seny” és la clau de l’èxit. I no els falta raó. A vegades, però, el desenvolupament dels esdeveniments fa que sigui imprescindible recórrer a un cinquè vocable: l’èpica. I aquesta ens acostuma a acompanyar als de la camisa bordeus quan se senten veus de tres de vuit.

El passat diumenge, els objectius passaven pel carro gros amb noves estrenes al tronc i atacar la nineta de la temporada anterior, la torre de vuit folrada, restant el cinc de set per tancar l’actuació. La primera empresa s’assolia amb una certa facilitat. Tercer quatre de vuit de l’any i tercer amb un tronc diferent (i una acotxadora que debutava en un vuit. Ja “només” queden un segon, un terç i un quart que hagin descarregat tots els castells de vuit amb la colla, una dada significativa pel que respecta a la renovació i recanvis.

En segona ronda, el “seny” del que parlàvem obligava a descartar el folre; poca soca pròpia i absència de mans clau que acostumen a defensar les batzegades des de sobre la pinya. Així doncs, peus a terra i a fer-la de set. El missatge del castell fou clar: és obligatori posar-li un pis més.

El desencís que provocà la renúncia desencadenà en la idea d’intentar el tres de vuit per primer cop enguany. Tot i que el ritme d’assaig, motivat per la irregularitat en l’alineació, no era l’idoni per dur-lo a plaça, la confiança en els que anaven dalt era absoluta per part de la tècnica. Així doncs, “capdecollada” (amb el bon sentit de la paraula que indica les decisions tossudes del màxim responsable) i amunt! És el que té el tres de vuit de Lleida, que li cal aquell punt d’honor. Així fou el primer, que data del 2005, descarregat després de caure del quatre de vuit. I el segon, a l’any següent, en tercera ronda i després d’un intent desmuntat. I el primer del 2007, descarregat una setmana després d’una caiguda imprevisible . I el primer de l’any passat, també després de desmuntar-ne un i amb una enxaneta que li corresponia fer de dosos. Enguany doncs, per cinquena temporada consecutiva, l’assolíem amb èxit, Això sí, després de desmuntar-ne un per indecisió de la canalla. Si no hi ha èpica, no hi ha tres de vuit.


La suma de tot això fa la segona (sí, sí, tan sols segona) clàssica de vuit de la nostra història. La primera, gairebé fa tres anys. L'any passat, quan descarregàvem el tres, folràvem la torre. Així doncs, a falta d’una actuació diumenge vinent a Tarragona, els Castellers de Lleida ens n'anirem de vacances amb uns bons registres en aquest primer tram de temporada marcat per la renovació de canalla. Un descans merescut i necessari, perquè el que resta a partir de l’agost s’anuncia d’infart.


* Text "maquejat" de la crònica als diaris locals



dijous, 16 d’abril del 2009

Grata sorpresa

Ja fa dies de la sorpresa,... però fins ara no havia trobat el moment (o les paraules) per posar-m'hi. Un dia, vaig rebre un avís d'un comentari al meu (quasi abandonat) bloc. Deia així:
Com a autora del llibre que et va impactar tant de petit i que dóna nom al teu blog, et felicito pel mateix i estic satisfeta que després de tants anys, els fills i filles dels meus primers lectors continuïn llegint un llibre meu que, al seu moment, va fer les delícies dels seus pares.

Elena O'Callaghan i Duch
L'astorament va durar una bona estona, ja us ho podeu imaginar. Primer de tot vaig pensar que no fos una broma. Vaig llegir aquest llibre quan tenia vuit anys, tot just després de saber que les copes de cava que es deixen als Reis Mags poden tenir taques de pintallavis... Rebre un escrit, ni que sigui virtual, de l'autora m'ha tornat per uns instants a l'habitació on llegia i rellegia aquest meravellós llibre. Des d'aquí, el meu sincer i profund agraïment a l'Elena O'Callaghan i Duch, per haver-lo i haver-me escrit! Són tantes les anècdotes que podria explicar al voltant d'El Petit Roure que tan sols puc dir que a la meva habitació ja no hi queden llibres de petits, tan sols el "46" d'un taronja descolorit, amb unes pàgines groguenques. Estic convençut que si algun dia tinc un pom de marfil i em pregunten què m'agradaria ser de gran, només restarà contestar:
- A mi m'agradaria,... tornar a ser petit!