Després de molts dies, he trobat un raconet per explicar una nova excursió. Una de ben senzilla, d'aquelles que es poden fer pràcticament en qualsevol època de l'any. Durant el cap de setmana de la castanyada, el Víctor, la Marta, la Blanca i un servidor vam fer una "escapadeta" als Pirineus. Concretament cap a la Vall Fosca, un racó desconegut per mi (de fet, només hi havia estat de ben petit). Una vall, tot sigui dit, on la presència de la indústria hidroelèctrica hi és més que present i on la construcció immediata de les noves pistes d'esquí deixa entreveure noves alteracions. D'altra banda, tampoc estem parlant d'una vall amb un encant especial, ja que és poc arbrada, sobretot a mesura que ens acostem a la presa de Sallente.
Precisament aquí és on vam començar la nostra excursió. Reconeguem, però que vam pecar de "domingueros" i vam començar a caminar a les 12 del migdia!! Deixem el cotxe en una petita esplanada passada la presa i agafem el camí, tot fent unes quantes zetes, que ens durà a l'estany Gento. La pujada és de campionat. Fins i tot algun de nosaltres va patir la irremeiable "pàjara" de les pujades dures. Sense més entrebancs vam arribar al camí que recorre les vies del carrilet usat per transportar el material de la presa. Cap a la dreta, 4 Km de vies, completament pla i paral·lel a la vall. Cap a l'esquerra, l'Estany Gento. Així doncs, després de passar per sota alguns túnels, arribem a l'Estany Gento i ens regalem un merescut ganyip.
Al cap d'una estona, seguim caminant (no n'hem tingut prou, amb la pujada) cap al refugi del Colomina. Per agafar el camí cal passar per sota la torre del telefèric i anar en direcció l'Estany Tort. Pujada, pujada i més pujada fins arribar a l'estany de Colomina. Records de la Carros de Foc i un paisatge rocós però bonic d'admirar. La idea hagués estat arribar-nos fins al pas de l'Ós, però l'hora i la gana ens van fer desistir. Aprofitant al màxim el solet que espurnejava, vam dinar i fins i tot vam poder fer un cafè al refugi. Sense temps per més, ja eren les quatre de la tarda i el sol amenaçava en deixar-nos sense llum, vam començar a baixar. El camí de tornada no va ser tan dur com el de pujada i d'una tirada vam arribar de nou al cotxe. Al cap de 10 minuts d'arribar, la foscor era total... Pels pèls!!
El cap de setmana va estar ple d'anècdotes, jocs de cartes, menjar en quantitat, pa en excés, escalfadors d'aigua traïdors, mosques empudegadores i algun que altre virus al qual tots quatre vam sucumbir més tard o més d'hora. Fins i tot les darreres paraules de la senyora que ens va llogar l'apartament de la Plana de Mont-Ros (de luxe, per cert: rentadora, rentaplats, microones, calefacció, graella elèctrica, televisió, mapes amb informació de les excursions...) van ser ben sàvies: - Que tingueu bon viatge,... i si a Lleida no us traieu la boira fins al febrer, doncs millor, que llavors voldrà dir que aquí estem al cel!* Òbviament, post dedicat a qui no ha callat fins que l'he publicat,... eh, Blanca?
