La canalla fa els castells!

Aquesta frase sovinteja i molt, en l'argot casteller. Sovint com a tòpic, i de vegades per justificar un intent frustrat. La meva referència, però, no va per aquest camí. Vull defugir de donar protagonisme personal a algun casteller en concret; no és la meva filosofia ni la de la colla ni fins i tot la d'aquesta tradició. No puc però, obviar que em sento profundament orgullós de la canalla dels Castellers de Lleida.
Diumenge vam anar a ACTUAR al concurs de Tarragona. A primeríssima hora del matí, ben esmorzats i amb un sol Nestea a les venes, encarem el 4d8. Una execució lletja però controlada en tot moment. Posem-li agulla?
En segona ronda, conjunta (tremenda injustícia pel que el castell es mereix), apostem per l'èxit de la setmana anterior: 2d8f. Just al pas de l'enxaneta, baixa una fuetada endimoniada que terços i quarts paren miraculosament. En torna a venir una altra i la tornen a parar. La descarreguem... i ja en van dos en dues setmanes! En baixar, però, l'enxaneta "salta" del folre a la pinya fent-se un cop al turmell que la deixava, almenys per aquell dia, sense poder pujar.
L'enxaneta del 2007, artífex dels 3d8 de l'any anterior, i que aquest any ja no ha fet l'aleta sinó que és habitual a dosos en el 5d7 i d'aixecadora del pilar del 4d7ag, pregunta al cap de colla i responsables de canalla:
- Suposo que porteu el "meu" casc de l'any passat, no? Perquè si ella no pot pujar, pujo jo!
I en el primer intent, tot i pujar amb mides correctes, la novetat espanta l'aixecadora i el desmuntem.

Per tal de oblidar-nos de l'assumpte, avancem el que havia de ser el nostre darrer castell.
El pilar de sis, que es carrega amb suficiència i, amb l'enxaneta fora de la pinya es trenca pel desgast sense cap conseqüència més enllà de la ràbia.
L'enxaneta "per un dia", però, en les dues hores que hi ha hagut entre el primer tres i el segon intent, no s'ha tret el casc:
- Mentre el dugui posat, tinc possibilitats de pujar- li diu a son pare.
El 3d8 torna a pujar bé de mides, tan sols amb la nostra pinya ja que les colles amigues estan realitzant els seus castells. Es carrega bé, la baixada és la clau, doncs l'enxaneta, molt fina, pesa més que l'any passat! El descarreguem de manera brillant i l'esclat de joia no és per menys.
PRIMERA TRIPLETA DE VUIT DESCARREGADA!!!! (i hi afegim el pilar de sis carregat)
I aquesta és la seqüència que segueix la descarregada.

Fotos: Montse Oliva

(Parèntesi ristretto)

El cap de setmana passat va ser intens al màxim. Dijous a les 22:15, li agafo prestat el cotxe al Migue (moltes gràcies!) per anar a l'aeroport. Allà m'he de trobar amb el Pau i el Lluís per tal de recollir la Blanca. Després de més de 3/4 d'hora d'espera, apareix somrient per la porta! L'abraçada apunta a un cap de setmana ple d'aventures. Anem cap al pis del carrer Aragó; la veritat és que va prenent forma i cada cop és més agradable. Després, cap a Sant Cugat a dormir. Al dia següent, la Blanca ha d'anar a la UAB a saludar i jo a imprimir els bitllets per al tren.
Pugem amb el Pau a un Talgo de fa 40 anys (quasi es desmunta un seient i tot. Al cap d'un parell d'hores d'anècdotes i endormiscaments, arribem a Lleida! Després de sis setmanes, hi tornem! La tarda passa volant: ens presenten la nova bici, passem pel dermatòleg, passejada pel carrer major,... i cap a casa a sopar.
La següent etapa és l'assaig de castells. Realment, multitudinari: parem un 4d7net fins acotxador preciós, el mateix amb el 3d7. La feina d'avui, però, és la del folre. Un curiós 2d7f amb nervis, però preciós i una prova fins a quints validen l'intent de diumenge. Visita al Loch Ness per saludar l'Oriol i a descansar.
Dissabte al matí, a 2/4 d'una, anem a la celebració dels 25 anys de casats dels pares Salinas Roca. Una cerimònia íntima i molt, molt, molt viscuda. En l'ambient familiar, molta complicitat i fins i tot alguna menció a l'status que cadascú exerceix. El dinar va ser espectacularment genial. Envoltat pels germans Salinas Roca, el plaer de la companyia (i el bon menjar) van consumint la tarda. Fins i tot em toca el rebre amb el cosí "xinxón" de la Blanca quan quasi em carrego el seu projector (ups!).
A la tarda, és el moment de la visualització. Hem quedat amb la Sònia i el Rubén que anirem a la Paeria per visualitzar els castells de l'endemà. Hi estan fent un concert de la Banda Municipal de Lleida. Toquen "Pirates del Carib" i "We are the Champions", el que ens confirma que la visualització està completa; esperem que les notes quedin impregnades a les parets de la Plaça i l'endemà tornin a sonar. Anar de la Paeria a la Parrox ens porta aproximadament 3/4 d'hora entre múltiples salutacions. Sopem a casa amb un embolicat Espanyol-Barça i a dormir, que l'endemà ens n'espera una...
3/4 de 7: ulls com plats. Samuel,... tranquil, intenta dormir una mica més.
7:00 per què no són les 12 ja?
7:15 vinga va homa vaaaaaaaaaaaa
7:30 dorm, dorm, dorm
7:45 No puc més. M'aixeco, em preparo un cafè amb llet i vaig a estrenar la bici!
8:10 Ja estic sobre la bici.
8:45 Per primera vegada en la meva vida, caic de la bici fotent-me de lloros i pelant-me el palmell de la mà esquerra (mala senyal?) Torno cap a casa
9:20 Dutxa, em vesteixo de casteller i cap al local falta gent
10:10 Tinc un lloc reservat, agafo el plat, vaig a carregar de teca i en tornar, quasi caic per segon cop. 3 Nesteas (un per cada castell de vuit) m'esperen!! Quin fart de riure
Estic molt, però molt, però molt nerviós. Fins ara estava relativament i sorprenent tranquil. L'emorzar em posa els nervis al 200%. No sé si podré aguantar, estic al límit de l'ansietat.
Per sort, en arribar a la Plaça Paeria, els nervis s'esvaeixen per complet. Sorprès (i alleujat) per aquest fet, comencem l'actuació.

(...des de fora..)
Havia quedat un momentet abans de l'actuació amb la Laureta per fer-li una abraçada i contar-nos quatre coses perquè amb la reunió d'esplai aquell mateix matí i tot no hi havia hagut temps. Estava sola... la plaça de La Paeria es començava a omplir i jo començava a sentir un no se què... unes ganes de veure castells, ganes d'estar a Lleida vivint un moment que podia ser molt bonic... em sentia com a casa!
Vaig començar a veure cares conegudes i amb la Núria de la Fuente ens vam col·locar en bona posició, tot i que jo li deia que era estanya perquè no era la nostra habitual... era la millor posició per estar a prop de la pinya i veure el castell de ben a prop. De seguida van començar a entrar els pilars i pam ja estava montat el 4 de 8 de Castellers de Lleida. Seguidament era la ronda de Mataró i després Minyons de Terrassa i així successivament. De seguida vaig sentir com l'Àlvaro (cap de pinya) cridava noms per montar el folrre... i llavors me'n vaig adonar que la cosa anava de debó... Després d'uns minuts patapam ja teníem la fantàstica aleta de la Lucía (anxaneta)... tot va ser taaan ràpid... que pràcticament no ho vaig poder disfrutar ... sol se que no podia treure les mans del cap. Després d'un any sentint a parlar de la torre de vuit amb folrre... ja estava!!!! Que fuerte me parece!!!! Sí senyor... Evidentment van arribar les abraçades de complicitat i l'emoció condicionada també per l'alegria que em suposava no haver-me perdut aquell moment... ni aquell ni cap d'aquell cap de setmana tan especial.

L'actuació es va passar super ràpid, entre saludar a uns i altres i l'eufòria d'un castell nou i molt bonic, per cert. Així doncs va arribar l'hora d'anar cap a casa, molt ben acompanyada pel Pau per anar a menjar uns canelons estupendos i cabrit al forn deliciós!!!! Aiii que bé que cuinen els pares!!!!!
El cap de setmana apuntava al seu final... però no sense abans acomiadar-me dels amics castellers veient amb ells els video de la torre ni sense abans agafar algunes provisions d'embotit i de més que els meus pares m'havien comprat ;)

Així doncs cap a BCN per agafar el dia següent l'avió de les 7:00, acompanyada pel Samuel... A l'avió tot d'executius s'embarcaven en direcció a un viatge de negocis o una reunió d'un parell d'hores i jo... cap a recuperar el que havia deixat temporalment. En arribar la pluja, els retards del tren i el meu lloc de feina m'esperaven... i així és va acabar la meva estada en un núvol...