dimarts, 10 de juny de 2008

Més ràpids que el sol

Després de setmanes de preparació, havia arribat l'hora de la veritat. Després de descarregar per la via ràpida un 3d7, un 4d7a, un 4d7 i un pd5, és l'hora de posar el cul al seient del cotxe i conduir fins a Àreu, la punta de Catalunya. De pujada, els nervis i la incertesa del temps (havien anunciat pluges quasi segures i temperatures de -6ºC a la cota 2500 a les 18h!!) ens acompanyen. La delegació 1 està formada pel Lluís, l'únic integrant no casteller de l'expedició (tot i que va fer pinya a tots els castells), el Josep i un servidor. Fem una parada tècnica a la gasolinera de Tremp i seguim pujant. Els núvols semblen respectar la muntanya i no es veu massa ennegrit. Arribem a Àreu, travessem el poble, entrem al càmping i muntem la tenda. La delegació 2 (Urtxu, Marc i Tamarro) ens recull els dorsals i els obsequis. Al càmping ens trobem amb dos vells amics de la muntanya, el David i el Josep, acompanyants en l'aventura dels Carros de Foc. Hi ha gent molt i molt preparada.
A les 18 hores veiem com donen la sortida a les dones. Ai, mare! Com puja. Sembla una paret, més que un camí. Ens adonem que no es tractarà de córrer sinó de posar els bessons com una pedra. Podeu veure a la foto la cara de badocs que fem veient pujar les noies.
Ens endinsem cap a la plaça del poble, on ens miren que portem el material (frontal, paravent i taps de goma als bastons) i el Pep Coll, autor del conte que inspira la carrera, ens dóna alguns consells. L'ombra del sol (no s'ha volgut perdre la festa) està a punt de cobrir la plaça i en el moment precís, sonen les campanes i, a córrer s'ha dit!! Uns primers 300 metres amb gent donant ànims i després, alentir la marxa. Riuades de gent pujant, culs a atrapar i bastons a esquivar són l'únic que hi ha fins a la meitat de la pujada. Tinc el Marc just darrera, però he perdut el Lluís, el Josep i el Rubén. El Tamarro, com a bon pallarès, ha tirat amunt, igual que el David i el Josep. Abans de l'avituallament, ja he pogut avançar alguns corredors i em trobo amb unes malles familiars. És el David, que s'ha quedat despenjat del Josep. Prenem una beguda isotònica plegats i compartim la barreta. Em veig amb forces i segueixo amunt. La pujada és més agradable perquè ja no hi ha tanta gent i pots anar al teu ritme natural. L'herba i els arbres donen pas a les roques i al fred. Sort dels bastons que ajuden. Inesperadament, em trobo el Josep Sebe i em diu que ha hagut d'afluixar. L'avanço i, sense deixar d'escoltar els ànims dels que ja baixen, miro amunt i veig la neu al cim. Al cap de poc em diuen: veus aquells bombers vermells? Doncs des d'allà a l'arribada, són 5 minuts. Les mans no me les sento, però no pararé per posar-me els guants. Amunt, amunt, amunt. Al cap d'1h56'48'', arribo! No em noto les mans, em trec la motxilla com puc, em poso el forro , el paravent i els guants. Menjo una mica de barreta, m'acabo l'Aquarius que duia i veig arribar, plegats, el David i el Josep. Comparteixo, ara, la meva barreta amb el David, ens fem una foto amb el seu mòbil. Veig arribar el Marc, l'ajudo a treure's la motxilla, a cordar-se el paravent i comencem a baixar. Ens trobem el Lluís extremadament tapat, al cap de poc, l'Urtxu, que ens confessa que puja gràcies als pals i als quàdriceps i finalment, el Josep, que tanca la cursa. No els podem esperar, fa massa fred i com més tardem a posar-nos els frontals, millor. Així doncs, anem baixant amb la calma amb el Marc i dues noies que van davant nostre. A l'alçada de l'avituallament, encara ens donen un got amb beguda isotònica. Al cap de poc, ja no s'hi veu i les relliscades comencen a ser habituals. És hora de posar en marxa els frontals. Jo, particularment, l'estreno. La veritat és que va força bé i no té comparació amb el que tenia (gran i amb pila de petaca). El poble es veu a la llunyania però sembla que el vagin empenyent ja que les llums no s'acosten. Poc a poc, però, anem acostant-nos fins arribar. Ja és negra nit. Ens donen l'acreditació, tornem els dorsals i ens espera una tassa de brou calent. Entra fantàsticament bé. Saludem un excasteller, el David Escolà, que no ha corregut. Veiem el Tamarro, que feia estona que ens buscava i finalment, marxo al càmping per tapar-me. Al cap de poc arriben el Lluís i l'Urtxu. Quan ja ens hem dutxat tots, arriba el Josep, triomfal! El sopar: brou calent, amanida i un plat amb botifarra blanca, negra, llonganissa i costelles de porc a la brasa, un vi de la casa i un iogurt de Cal Joanet d'Ainet de Cardós. En acabar una cerveseta, unes "xuxes" i al sac. Comptem fins a u i ja estem dormint. L'endemà, coca amb xocolata, premis, obsequis i cap a casa. Amb els dies, les agulletes es converteixen en agulles i a hores d'ara les cames encara no responen als estímuls.
Ha estat una bona experiència, no cal dir-ho.
Tamarro 1:43:10
Samuel 1:56:48
Josep 2:01:14
David
2:01:22
Marc 2:06:47
Lluís 2:22:53
Urtxu 2:41:43
Kaiser 2:45:18

4 comentaris:

Kaiser ha dit...

Jo hi era!

Txaro ha dit...

Osti nen!! sembla durissim!!! si que esteu curtits!!

Frikilandi ha dit...

Samuuuuu! (i resta de participants) molt bé, cracks!

Dissabte a Reus, prepara't el Nestea!

Casteller ha dit...

Res de dur, si ho hem pogut fer!!

pd. Nestea, preparat quan faci falta. A l'assaig, però, és on es decideix!