D'èpica i castells

Diuen que en els castells, la combinació compensada de “força, equilibri, valor i seny” és la clau de l’èxit. I no els falta raó. A vegades, però, el desenvolupament dels esdeveniments fa que sigui imprescindible recórrer a un cinquè vocable: l’èpica. I aquesta ens acostuma a acompanyar als de la camisa bordeus quan se senten veus de tres de vuit.

El passat diumenge, els objectius passaven pel carro gros amb noves estrenes al tronc i atacar la nineta de la temporada anterior, la torre de vuit folrada, restant el cinc de set per tancar l’actuació. La primera empresa s’assolia amb una certa facilitat. Tercer quatre de vuit de l’any i tercer amb un tronc diferent (i una acotxadora que debutava en un vuit. Ja “només” queden un segon, un terç i un quart que hagin descarregat tots els castells de vuit amb la colla, una dada significativa pel que respecta a la renovació i recanvis.

En segona ronda, el “seny” del que parlàvem obligava a descartar el folre; poca soca pròpia i absència de mans clau que acostumen a defensar les batzegades des de sobre la pinya. Així doncs, peus a terra i a fer-la de set. El missatge del castell fou clar: és obligatori posar-li un pis més.

El desencís que provocà la renúncia desencadenà en la idea d’intentar el tres de vuit per primer cop enguany. Tot i que el ritme d’assaig, motivat per la irregularitat en l’alineació, no era l’idoni per dur-lo a plaça, la confiança en els que anaven dalt era absoluta per part de la tècnica. Així doncs, “capdecollada” (amb el bon sentit de la paraula que indica les decisions tossudes del màxim responsable) i amunt! És el que té el tres de vuit de Lleida, que li cal aquell punt d’honor. Així fou el primer, que data del 2005, descarregat després de caure del quatre de vuit. I el segon, a l’any següent, en tercera ronda i després d’un intent desmuntat. I el primer del 2007, descarregat una setmana després d’una caiguda imprevisible . I el primer de l’any passat, també després de desmuntar-ne un i amb una enxaneta que li corresponia fer de dosos. Enguany doncs, per cinquena temporada consecutiva, l’assolíem amb èxit, Això sí, després de desmuntar-ne un per indecisió de la canalla. Si no hi ha èpica, no hi ha tres de vuit.

La suma de tot això fa la segona (sí, sí, tan sols segona) clàssica de vuit de la nostra història. La primera, gairebé fa tres anys. L'any passat, quan descarregàvem el tres, folràvem la torre. Així doncs, a falta d’una actuació diumenge vinent a Tarragona, els Castellers de Lleida ens n'anirem de vacances amb uns bons registres en aquest primer tram de temporada marcat per la renovació de canalla. Un descans merescut i necessari, perquè el que resta a partir de l’agost s’anuncia d’infart.

* Text "maquejat" de la crònica als diaris locals

Grata sorpresa

Ja fa dies de la sorpresa,... però fins ara no havia trobat el moment (o les paraules) per posar-m'hi. Un dia, vaig rebre un avís d'un comentari al meu (quasi abandonat) bloc. Deia així:

Com a autora del llibre que et va impactar tant de petit i que dóna nom al teu blog, et felicito pel mateix i estic satisfeta que després de tants anys, els fills i filles dels meus primers lectors continuïn llegint un llibre meu que, al seu moment, va fer les delícies dels seus pares.

Elena O'Callaghan i Duch

L'astorament va durar una bona estona, ja us ho podeu imaginar. Primer de tot vaig pensar que no fos una broma. Vaig llegir aquest llibre quan tenia vuit anys, tot just després de saber que les copes de cava que es deixen als Reis Mags poden tenir taques de pintallavis... Rebre un escrit, ni que sigui virtual, de l'autora m'ha tornat per uns instants a l'habitació on llegia i rellegia aquest meravellós llibre. Des d'aquí, el meu sincer i profund agraïment a l'Elena O'Callaghan i Duch, per haver-lo i haver-me escrit! Són tantes les anècdotes que podria explicar al voltant d'El Petit Roure que tan sols puc dir que a la meva habitació ja no hi queden llibres de petits, tan sols el "46" d'un taronja descolorit, amb unes pàgines groguenques. Estic convençut que si algun dia tinc un pom de marfil i em pregunten què m'agradaria ser de gran, només restarà contestar:
- A mi m'agradaria,... tornar a ser petit!

La canalla fa els castells!

Aquesta frase sovinteja i molt, en l'argot casteller. Sovint com a tòpic, i de vegades per justificar un intent frustrat. La meva referència, però, no va per aquest camí. Vull defugir de donar protagonisme personal a algun casteller en concret; no és la meva filosofia ni la de la colla ni fins i tot la d'aquesta tradició. No puc però, obviar que em sento profundament orgullós de la canalla dels Castellers de Lleida.
Diumenge vam anar a ACTUAR al concurs de Tarragona. A primeríssima hora del matí, ben esmorzats i amb un sol Nestea a les venes, encarem el 4d8. Una execució lletja però controlada en tot moment. Posem-li agulla?
En segona ronda, conjunta (tremenda injustícia pel que el castell es mereix), apostem per l'èxit de la setmana anterior: 2d8f. Just al pas de l'enxaneta, baixa una fuetada endimoniada que terços i quarts paren miraculosament. En torna a venir una altra i la tornen a parar. La descarreguem... i ja en van dos en dues setmanes! En baixar, però, l'enxaneta "salta" del folre a la pinya fent-se un cop al turmell que la deixava, almenys per aquell dia, sense poder pujar.
L'enxaneta del 2007, artífex dels 3d8 de l'any anterior, i que aquest any ja no ha fet l'aleta sinó que és habitual a dosos en el 5d7 i d'aixecadora del pilar del 4d7ag, pregunta al cap de colla i responsables de canalla:
- Suposo que porteu el "meu" casc de l'any passat, no? Perquè si ella no pot pujar, pujo jo!
I en el primer intent, tot i pujar amb mides correctes, la novetat espanta l'aixecadora i el desmuntem.

Per tal de oblidar-nos de l'assumpte, avancem el que havia de ser el nostre darrer castell.
El pilar de sis, que es carrega amb suficiència i, amb l'enxaneta fora de la pinya es trenca pel desgast sense cap conseqüència més enllà de la ràbia.
L'enxaneta "per un dia", però, en les dues hores que hi ha hagut entre el primer tres i el segon intent, no s'ha tret el casc:
- Mentre el dugui posat, tinc possibilitats de pujar- li diu a son pare.
El 3d8 torna a pujar bé de mides, tan sols amb la nostra pinya ja que les colles amigues estan realitzant els seus castells. Es carrega bé, la baixada és la clau, doncs l'enxaneta, molt fina, pesa més que l'any passat! El descarreguem de manera brillant i l'esclat de joia no és per menys.
PRIMERA TRIPLETA DE VUIT DESCARREGADA!!!! (i hi afegim el pilar de sis carregat)
I aquesta és la seqüència que segueix la descarregada.

Fotos: Montse Oliva

(Parèntesi ristretto)

El cap de setmana passat va ser intens al màxim. Dijous a les 22:15, li agafo prestat el cotxe al Migue (moltes gràcies!) per anar a l'aeroport. Allà m'he de trobar amb el Pau i el Lluís per tal de recollir la Blanca. Després de més de 3/4 d'hora d'espera, apareix somrient per la porta! L'abraçada apunta a un cap de setmana ple d'aventures. Anem cap al pis del carrer Aragó; la veritat és que va prenent forma i cada cop és més agradable. Després, cap a Sant Cugat a dormir. Al dia següent, la Blanca ha d'anar a la UAB a saludar i jo a imprimir els bitllets per al tren.
Pugem amb el Pau a un Talgo de fa 40 anys (quasi es desmunta un seient i tot. Al cap d'un parell d'hores d'anècdotes i endormiscaments, arribem a Lleida! Després de sis setmanes, hi tornem! La tarda passa volant: ens presenten la nova bici, passem pel dermatòleg, passejada pel carrer major,... i cap a casa a sopar.
La següent etapa és l'assaig de castells. Realment, multitudinari: parem un 4d7net fins acotxador preciós, el mateix amb el 3d7. La feina d'avui, però, és la del folre. Un curiós 2d7f amb nervis, però preciós i una prova fins a quints validen l'intent de diumenge. Visita al Loch Ness per saludar l'Oriol i a descansar.
Dissabte al matí, a 2/4 d'una, anem a la celebració dels 25 anys de casats dels pares Salinas Roca. Una cerimònia íntima i molt, molt, molt viscuda. En l'ambient familiar, molta complicitat i fins i tot alguna menció a l'status que cadascú exerceix. El dinar va ser espectacularment genial. Envoltat pels germans Salinas Roca, el plaer de la companyia (i el bon menjar) van consumint la tarda. Fins i tot em toca el rebre amb el cosí "xinxón" de la Blanca quan quasi em carrego el seu projector (ups!).
A la tarda, és el moment de la visualització. Hem quedat amb la Sònia i el Rubén que anirem a la Paeria per visualitzar els castells de l'endemà. Hi estan fent un concert de la Banda Municipal de Lleida. Toquen "Pirates del Carib" i "We are the Champions", el que ens confirma que la visualització està completa; esperem que les notes quedin impregnades a les parets de la Plaça i l'endemà tornin a sonar. Anar de la Paeria a la Parrox ens porta aproximadament 3/4 d'hora entre múltiples salutacions. Sopem a casa amb un embolicat Espanyol-Barça i a dormir, que l'endemà ens n'espera una...
3/4 de 7: ulls com plats. Samuel,... tranquil, intenta dormir una mica més.
7:00 per què no són les 12 ja?
7:15 vinga va homa vaaaaaaaaaaaa
7:30 dorm, dorm, dorm
7:45 No puc més. M'aixeco, em preparo un cafè amb llet i vaig a estrenar la bici!
8:10 Ja estic sobre la bici.
8:45 Per primera vegada en la meva vida, caic de la bici fotent-me de lloros i pelant-me el palmell de la mà esquerra (mala senyal?) Torno cap a casa
9:20 Dutxa, em vesteixo de casteller i cap al local falta gent
10:10 Tinc un lloc reservat, agafo el plat, vaig a carregar de teca i en tornar, quasi caic per segon cop. 3 Nesteas (un per cada castell de vuit) m'esperen!! Quin fart de riure
Estic molt, però molt, però molt nerviós. Fins ara estava relativament i sorprenent tranquil. L'emorzar em posa els nervis al 200%. No sé si podré aguantar, estic al límit de l'ansietat.
Per sort, en arribar a la Plaça Paeria, els nervis s'esvaeixen per complet. Sorprès (i alleujat) per aquest fet, comencem l'actuació.

(...des de fora..)
Havia quedat un momentet abans de l'actuació amb la Laureta per fer-li una abraçada i contar-nos quatre coses perquè amb la reunió d'esplai aquell mateix matí i tot no hi havia hagut temps. Estava sola... la plaça de La Paeria es començava a omplir i jo començava a sentir un no se què... unes ganes de veure castells, ganes d'estar a Lleida vivint un moment que podia ser molt bonic... em sentia com a casa!
Vaig començar a veure cares conegudes i amb la Núria de la Fuente ens vam col·locar en bona posició, tot i que jo li deia que era estanya perquè no era la nostra habitual... era la millor posició per estar a prop de la pinya i veure el castell de ben a prop. De seguida van començar a entrar els pilars i pam ja estava montat el 4 de 8 de Castellers de Lleida. Seguidament era la ronda de Mataró i després Minyons de Terrassa i així successivament. De seguida vaig sentir com l'Àlvaro (cap de pinya) cridava noms per montar el folrre... i llavors me'n vaig adonar que la cosa anava de debó... Després d'uns minuts patapam ja teníem la fantàstica aleta de la Lucía (anxaneta)... tot va ser taaan ràpid... que pràcticament no ho vaig poder disfrutar ... sol se que no podia treure les mans del cap. Després d'un any sentint a parlar de la torre de vuit amb folrre... ja estava!!!! Que fuerte me parece!!!! Sí senyor... Evidentment van arribar les abraçades de complicitat i l'emoció condicionada també per l'alegria que em suposava no haver-me perdut aquell moment... ni aquell ni cap d'aquell cap de setmana tan especial.

L'actuació es va passar super ràpid, entre saludar a uns i altres i l'eufòria d'un castell nou i molt bonic, per cert. Així doncs va arribar l'hora d'anar cap a casa, molt ben acompanyada pel Pau per anar a menjar uns canelons estupendos i cabrit al forn deliciós!!!! Aiii que bé que cuinen els pares!!!!!
El cap de setmana apuntava al seu final... però no sense abans acomiadar-me dels amics castellers veient amb ells els video de la torre ni sense abans agafar algunes provisions d'embotit i de més que els meus pares m'havien comprat ;)

Així doncs cap a BCN per agafar el dia següent l'avió de les 7:00, acompanyada pel Samuel... A l'avió tot d'executius s'embarcaven en direcció a un viatge de negocis o una reunió d'un parell d'hores i jo... cap a recuperar el que havia deixat temporalment. En arribar la pluja, els retards del tren i el meu lloc de feina m'esperaven... i així és va acabar la meva estada en un núvol...

Aquest any, sí!

Quan arriba el setembre, a Lleida un fenomen estrany comença a bullir.
Uns quants castellers comencen a assajar fort per fer que durant la Festa Major de la seva ciutat, puguin tocar el cel fent l'aleta...

Aquest 28 de setembre i després d'un any d'assaig intens, volem fer realitat el somni i descarregar el 2d8 amb folre. L'empresa requereix de la teva ajuda, així que ens agradaria que els propers divendres 5, 12, 19 i 26 a les 22:00 vinguessis al nostre local C/Lluís Besa 7 (Antic Convent de Santa Clara) per tal d'assajar aquesta estructura.

Si encara no n'esteu convençuts, mireu aquest vídeo i deixeu-vos commoure! No us el perdeu, de debò...




pd. Feu-ne la màxima difusió i animeu-vos a participar!

Noooooooooooooooooo

11:40 Ja comença l'APM
11:45 Ja estan fent els premis de la setmana
11:54 Connexió amb el Manolo
Què nassos passa al meu rellotge? El tinc 5 minuts endarrerit? Doncs això passava
Qui em dirà...?
...són 2/4 de 8, si us acabeu de llevar heu de saber...
...Bon dia són les 8!
...radio cafè amb Víctor Correal i Núria Coll
...i a 3/4 de 12,... l'Alguna Pregunta Més
...Gràcies a l'equip que l'ha fet possible, gràcies per la vostra confiança i fins dilluns a les set en punt

Campanya Save Antoni Bassas!!!!!!!!!!!

És que no pot ser!

Més ràpids que el sol

Després de setmanes de preparació, havia arribat l'hora de la veritat. Després de descarregar per la via ràpida un 3d7, un 4d7a, un 4d7 i un pd5, és l'hora de posar el cul al seient del cotxe i conduir fins a Àreu, la punta de Catalunya. De pujada, els nervis i la incertesa del temps (havien anunciat pluges quasi segures i temperatures de -6ºC a la cota 2500 a les 18h!!) ens acompanyen. La delegació 1 està formada pel Lluís, l'únic integrant no casteller de l'expedició (tot i que va fer pinya a tots els castells), el Josep i un servidor. Fem una parada tècnica a la gasolinera de Tremp i seguim pujant. Els núvols semblen respectar la muntanya i no es veu massa ennegrit. Arribem a Àreu, travessem el poble, entrem al càmping i muntem la tenda. La delegació 2 (Urtxu, Marc i Tamarro) ens recull els dorsals i els obsequis. Al càmping ens trobem amb dos vells amics de la muntanya, el David i el Josep, acompanyants en l'aventura dels Carros de Foc. Hi ha gent molt i molt preparada.

A les 18 hores veiem com donen la sortida a les dones. Ai, mare! Com puja. Sembla una paret, més que un camí. Ens adonem que no es tractarà de córrer sinó de posar els bessons com una pedra. Podeu veure a la foto la cara de badocs que fem veient pujar les noies.

Ens endinsem cap a la plaça del poble, on ens miren que portem el material (frontal, paravent i taps de goma als bastons) i el Pep Coll, autor del conte que inspira la carrera, ens dóna alguns consells. L'ombra del sol (no s'ha volgut perdre la festa) està a punt de cobrir la plaça i en el moment precís, sonen les campanes i, a córrer s'ha dit!! Uns primers 300 metres amb gent donant ànims i després, alentir la marxa. Riuades de gent pujant, culs a atrapar i bastons a esquivar són l'únic que hi ha fins a la meitat de la pujada. Tinc el Marc just darrera, però he perdut el Lluís, el Josep i el Rubén. El Tamarro, com a bon pallarès, ha tirat amunt, igual que el David i el Josep. Abans de l'avituallament, ja he pogut avançar alguns corredors i em trobo amb unes malles familiars. És el David, que s'ha quedat despenjat del Josep. Prenem una beguda isotònica plegats i compartim la barreta. Em veig amb forces i segueixo amunt. La pujada és més agradable perquè ja no hi ha tanta gent i pots anar al teu ritme natural. L'herba i els arbres donen pas a les roques i al fred. Sort dels bastons que ajuden. Inesperadament, em trobo el Josep Sebe i em diu que ha hagut d'afluixar. L'avanço i, sense deixar d'escoltar els ànims dels que ja baixen, miro amunt i veig la neu al cim. Al cap de poc em diuen: veus aquells bombers vermells? Doncs des d'allà a l'arribada, són 5 minuts. Les mans no me les sento, però no pararé per posar-me els guants. Amunt, amunt, amunt. Al cap d'1h56'48'', arribo! No em noto les mans, em trec la motxilla com puc, em poso el forro , el paravent i els guants. Menjo una mica de barreta, m'acabo l'Aquarius que duia i veig arribar, plegats, el David i el Josep. Comparteixo, ara, la meva barreta amb el David, ens fem una foto amb el seu mòbil. Veig arribar el Marc, l'ajudo a treure's la motxilla, a cordar-se el paravent i comencem a baixar. Ens trobem el Lluís extremadament tapat, al cap de poc, l'Urtxu, que ens confessa que puja gràcies als pals i als quàdriceps i finalment, el Josep, que tanca la cursa. No els podem esperar, fa massa fred i com més tardem a posar-nos els frontals, millor. Així doncs, anem baixant amb la calma amb el Marc i dues noies que van davant nostre. A l'alçada de l'avituallament, encara ens donen un got amb beguda isotònica. Al cap de poc, ja no s'hi veu i les relliscades comencen a ser habituals. És hora de posar en marxa els frontals. Jo, particularment, l'estreno. La veritat és que va força bé i no té comparació amb el que tenia (gran i amb pila de petaca). El poble es veu a la llunyania però sembla que el vagin empenyent ja que les llums no s'acosten. Poc a poc, però, anem acostant-nos fins arribar. Ja és negra nit. Ens donen l'acreditació, tornem els dorsals i ens espera una tassa de brou calent. Entra fantàsticament bé. Saludem un excasteller, el David Escolà, que no ha corregut. Veiem el Tamarro, que feia estona que ens buscava i finalment, marxo al càmping per tapar-me. Al cap de poc arriben el Lluís i l'Urtxu. Quan ja ens hem dutxat tots, arriba el Josep, triomfal! El sopar: brou calent, amanida i un plat amb botifarra blanca, negra, llonganissa i costelles de porc a la brasa, un vi de la casa i un iogurt de Cal Joanet d'Ainet de Cardós. En acabar una cerveseta, unes "xuxes" i al sac. Comptem fins a u i ja estem dormint. L'endemà, coca amb xocolata, premis, obsequis i cap a casa. Amb els dies, les agulletes es converteixen en agulles i a hores d'ara les cames encara no responen als estímuls.
Ha estat una bona experiència, no cal dir-ho.
Tamarro 1:43:10
Samuel 1:56:48
Josep 2:01:14
David 2:01:22
Marc 2:06:47
Lluís 2:22:53
Urtxu 2:41:43
Kaiser 2:45:18