Ja fa dies de la sorpresa,... però fins ara no havia trobat el moment (o les paraules) per posar-m'hi. Un dia, vaig rebre un avís d'un comentari al meu (quasi abandonat) bloc. Deia així:
Com a autora del llibre que et va impactar tant de petit i que dóna nom al teu blog, et felicito pel mateix i estic satisfeta que després de tants anys, els fills i filles dels meus primers lectors continuïn llegint un llibre meu que, al seu moment, va fer les delícies dels seus pares.
Elena O'Callaghan i Duch
L'astorament va durar una bona estona, ja us ho podeu imaginar. Primer de tot vaig pensar que no fos una broma. Vaig llegir aquest llibre quan tenia vuit anys, tot just després de saber que les copes de cava que es deixen als Reis Mags poden tenir taques de pintallavis... Rebre un escrit, ni que sigui virtual, de l'autora m'ha tornat per uns instants a l'habitació on llegia i rellegia aquest meravellós llibre. Des d'aquí, el meu sincer i profund agraïment a l'Elena O'Callaghan i Duch, per haver-lo i haver-me escrit! Són tantes les anècdotes que podria explicar al voltant d'El Petit Roure que tan sols puc dir que a la meva habitació ja no hi queden llibres de petits, tan sols el "46" d'un taronja descolorit, amb unes pàgines groguenques. Estic convençut que si algun dia tinc un pom de marfil i em pregunten què m'agradaria ser de gran, només restarà contestar:- A mi m'agradaria,... tornar a ser petit!
