D'èpica i castells

Diuen que en els castells, la combinació compensada de “força, equilibri, valor i seny” és la clau de l’èxit. I no els falta raó. A vegades, però, el desenvolupament dels esdeveniments fa que sigui imprescindible recórrer a un cinquè vocable: l’èpica. I aquesta ens acostuma a acompanyar als de la camisa bordeus quan se senten veus de tres de vuit.

El passat diumenge, els objectius passaven pel carro gros amb noves estrenes al tronc i atacar la nineta de la temporada anterior, la torre de vuit folrada, restant el cinc de set per tancar l’actuació. La primera empresa s’assolia amb una certa facilitat. Tercer quatre de vuit de l’any i tercer amb un tronc diferent (i una acotxadora que debutava en un vuit. Ja “només” queden un segon, un terç i un quart que hagin descarregat tots els castells de vuit amb la colla, una dada significativa pel que respecta a la renovació i recanvis.

En segona ronda, el “seny” del que parlàvem obligava a descartar el folre; poca soca pròpia i absència de mans clau que acostumen a defensar les batzegades des de sobre la pinya. Així doncs, peus a terra i a fer-la de set. El missatge del castell fou clar: és obligatori posar-li un pis més.

El desencís que provocà la renúncia desencadenà en la idea d’intentar el tres de vuit per primer cop enguany. Tot i que el ritme d’assaig, motivat per la irregularitat en l’alineació, no era l’idoni per dur-lo a plaça, la confiança en els que anaven dalt era absoluta per part de la tècnica. Així doncs, “capdecollada” (amb el bon sentit de la paraula que indica les decisions tossudes del màxim responsable) i amunt! És el que té el tres de vuit de Lleida, que li cal aquell punt d’honor. Així fou el primer, que data del 2005, descarregat després de caure del quatre de vuit. I el segon, a l’any següent, en tercera ronda i després d’un intent desmuntat. I el primer del 2007, descarregat una setmana després d’una caiguda imprevisible . I el primer de l’any passat, també després de desmuntar-ne un i amb una enxaneta que li corresponia fer de dosos. Enguany doncs, per cinquena temporada consecutiva, l’assolíem amb èxit, Això sí, després de desmuntar-ne un per indecisió de la canalla. Si no hi ha èpica, no hi ha tres de vuit.

La suma de tot això fa la segona (sí, sí, tan sols segona) clàssica de vuit de la nostra història. La primera, gairebé fa tres anys. L'any passat, quan descarregàvem el tres, folràvem la torre. Així doncs, a falta d’una actuació diumenge vinent a Tarragona, els Castellers de Lleida ens n'anirem de vacances amb uns bons registres en aquest primer tram de temporada marcat per la renovació de canalla. Un descans merescut i necessari, perquè el que resta a partir de l’agost s’anuncia d’infart.

* Text "maquejat" de la crònica als diaris locals

Grata sorpresa

Ja fa dies de la sorpresa,... però fins ara no havia trobat el moment (o les paraules) per posar-m'hi. Un dia, vaig rebre un avís d'un comentari al meu (quasi abandonat) bloc. Deia així:

Com a autora del llibre que et va impactar tant de petit i que dóna nom al teu blog, et felicito pel mateix i estic satisfeta que després de tants anys, els fills i filles dels meus primers lectors continuïn llegint un llibre meu que, al seu moment, va fer les delícies dels seus pares.

Elena O'Callaghan i Duch

L'astorament va durar una bona estona, ja us ho podeu imaginar. Primer de tot vaig pensar que no fos una broma. Vaig llegir aquest llibre quan tenia vuit anys, tot just després de saber que les copes de cava que es deixen als Reis Mags poden tenir taques de pintallavis... Rebre un escrit, ni que sigui virtual, de l'autora m'ha tornat per uns instants a l'habitació on llegia i rellegia aquest meravellós llibre. Des d'aquí, el meu sincer i profund agraïment a l'Elena O'Callaghan i Duch, per haver-lo i haver-me escrit! Són tantes les anècdotes que podria explicar al voltant d'El Petit Roure que tan sols puc dir que a la meva habitació ja no hi queden llibres de petits, tan sols el "46" d'un taronja descolorit, amb unes pàgines groguenques. Estic convençut que si algun dia tinc un pom de marfil i em pregunten què m'agradaria ser de gran, només restarà contestar:
- A mi m'agradaria,... tornar a ser petit!

La canalla fa els castells!

Aquesta frase sovinteja i molt, en l'argot casteller. Sovint com a tòpic, i de vegades per justificar un intent frustrat. La meva referència, però, no va per aquest camí. Vull defugir de donar protagonisme personal a algun casteller en concret; no és la meva filosofia ni la de la colla ni fins i tot la d'aquesta tradició. No puc però, obviar que em sento profundament orgullós de la canalla dels Castellers de Lleida.
Diumenge vam anar a ACTUAR al concurs de Tarragona. A primeríssima hora del matí, ben esmorzats i amb un sol Nestea a les venes, encarem el 4d8. Una execució lletja però controlada en tot moment. Posem-li agulla?
En segona ronda, conjunta (tremenda injustícia pel que el castell es mereix), apostem per l'èxit de la setmana anterior: 2d8f. Just al pas de l'enxaneta, baixa una fuetada endimoniada que terços i quarts paren miraculosament. En torna a venir una altra i la tornen a parar. La descarreguem... i ja en van dos en dues setmanes! En baixar, però, l'enxaneta "salta" del folre a la pinya fent-se un cop al turmell que la deixava, almenys per aquell dia, sense poder pujar.
L'enxaneta del 2007, artífex dels 3d8 de l'any anterior, i que aquest any ja no ha fet l'aleta sinó que és habitual a dosos en el 5d7 i d'aixecadora del pilar del 4d7ag, pregunta al cap de colla i responsables de canalla:
- Suposo que porteu el "meu" casc de l'any passat, no? Perquè si ella no pot pujar, pujo jo!
I en el primer intent, tot i pujar amb mides correctes, la novetat espanta l'aixecadora i el desmuntem.

Per tal de oblidar-nos de l'assumpte, avancem el que havia de ser el nostre darrer castell.
El pilar de sis, que es carrega amb suficiència i, amb l'enxaneta fora de la pinya es trenca pel desgast sense cap conseqüència més enllà de la ràbia.
L'enxaneta "per un dia", però, en les dues hores que hi ha hagut entre el primer tres i el segon intent, no s'ha tret el casc:
- Mentre el dugui posat, tinc possibilitats de pujar- li diu a son pare.
El 3d8 torna a pujar bé de mides, tan sols amb la nostra pinya ja que les colles amigues estan realitzant els seus castells. Es carrega bé, la baixada és la clau, doncs l'enxaneta, molt fina, pesa més que l'any passat! El descarreguem de manera brillant i l'esclat de joia no és per menys.
PRIMERA TRIPLETA DE VUIT DESCARREGADA!!!! (i hi afegim el pilar de sis carregat)
I aquesta és la seqüència que segueix la descarregada.

Fotos: Montse Oliva

(Parèntesi ristretto)

El cap de setmana passat va ser intens al màxim. Dijous a les 22:15, li agafo prestat el cotxe al Migue (moltes gràcies!) per anar a l'aeroport. Allà m'he de trobar amb el Pau i el Lluís per tal de recollir la Blanca. Després de més de 3/4 d'hora d'espera, apareix somrient per la porta! L'abraçada apunta a un cap de setmana ple d'aventures. Anem cap al pis del carrer Aragó; la veritat és que va prenent forma i cada cop és més agradable. Després, cap a Sant Cugat a dormir. Al dia següent, la Blanca ha d'anar a la UAB a saludar i jo a imprimir els bitllets per al tren.
Pugem amb el Pau a un Talgo de fa 40 anys (quasi es desmunta un seient i tot. Al cap d'un parell d'hores d'anècdotes i endormiscaments, arribem a Lleida! Després de sis setmanes, hi tornem! La tarda passa volant: ens presenten la nova bici, passem pel dermatòleg, passejada pel carrer major,... i cap a casa a sopar.
La següent etapa és l'assaig de castells. Realment, multitudinari: parem un 4d7net fins acotxador preciós, el mateix amb el 3d7. La feina d'avui, però, és la del folre. Un curiós 2d7f amb nervis, però preciós i una prova fins a quints validen l'intent de diumenge. Visita al Loch Ness per saludar l'Oriol i a descansar.
Dissabte al matí, a 2/4 d'una, anem a la celebració dels 25 anys de casats dels pares Salinas Roca. Una cerimònia íntima i molt, molt, molt viscuda. En l'ambient familiar, molta complicitat i fins i tot alguna menció a l'status que cadascú exerceix. El dinar va ser espectacularment genial. Envoltat pels germans Salinas Roca, el plaer de la companyia (i el bon menjar) van consumint la tarda. Fins i tot em toca el rebre amb el cosí "xinxón" de la Blanca quan quasi em carrego el seu projector (ups!).
A la tarda, és el moment de la visualització. Hem quedat amb la Sònia i el Rubén que anirem a la Paeria per visualitzar els castells de l'endemà. Hi estan fent un concert de la Banda Municipal de Lleida. Toquen "Pirates del Carib" i "We are the Champions", el que ens confirma que la visualització està completa; esperem que les notes quedin impregnades a les parets de la Plaça i l'endemà tornin a sonar. Anar de la Paeria a la Parrox ens porta aproximadament 3/4 d'hora entre múltiples salutacions. Sopem a casa amb un embolicat Espanyol-Barça i a dormir, que l'endemà ens n'espera una...
3/4 de 7: ulls com plats. Samuel,... tranquil, intenta dormir una mica més.
7:00 per què no són les 12 ja?
7:15 vinga va homa vaaaaaaaaaaaa
7:30 dorm, dorm, dorm
7:45 No puc més. M'aixeco, em preparo un cafè amb llet i vaig a estrenar la bici!
8:10 Ja estic sobre la bici.
8:45 Per primera vegada en la meva vida, caic de la bici fotent-me de lloros i pelant-me el palmell de la mà esquerra (mala senyal?) Torno cap a casa
9:20 Dutxa, em vesteixo de casteller i cap al local falta gent
10:10 Tinc un lloc reservat, agafo el plat, vaig a carregar de teca i en tornar, quasi caic per segon cop. 3 Nesteas (un per cada castell de vuit) m'esperen!! Quin fart de riure
Estic molt, però molt, però molt nerviós. Fins ara estava relativament i sorprenent tranquil. L'emorzar em posa els nervis al 200%. No sé si podré aguantar, estic al límit de l'ansietat.
Per sort, en arribar a la Plaça Paeria, els nervis s'esvaeixen per complet. Sorprès (i alleujat) per aquest fet, comencem l'actuació.

(...des de fora..)
Havia quedat un momentet abans de l'actuació amb la Laureta per fer-li una abraçada i contar-nos quatre coses perquè amb la reunió d'esplai aquell mateix matí i tot no hi havia hagut temps. Estava sola... la plaça de La Paeria es començava a omplir i jo començava a sentir un no se què... unes ganes de veure castells, ganes d'estar a Lleida vivint un moment que podia ser molt bonic... em sentia com a casa!
Vaig començar a veure cares conegudes i amb la Núria de la Fuente ens vam col·locar en bona posició, tot i que jo li deia que era estanya perquè no era la nostra habitual... era la millor posició per estar a prop de la pinya i veure el castell de ben a prop. De seguida van començar a entrar els pilars i pam ja estava montat el 4 de 8 de Castellers de Lleida. Seguidament era la ronda de Mataró i després Minyons de Terrassa i així successivament. De seguida vaig sentir com l'Àlvaro (cap de pinya) cridava noms per montar el folrre... i llavors me'n vaig adonar que la cosa anava de debó... Després d'uns minuts patapam ja teníem la fantàstica aleta de la Lucía (anxaneta)... tot va ser taaan ràpid... que pràcticament no ho vaig poder disfrutar ... sol se que no podia treure les mans del cap. Després d'un any sentint a parlar de la torre de vuit amb folrre... ja estava!!!! Que fuerte me parece!!!! Sí senyor... Evidentment van arribar les abraçades de complicitat i l'emoció condicionada també per l'alegria que em suposava no haver-me perdut aquell moment... ni aquell ni cap d'aquell cap de setmana tan especial.

L'actuació es va passar super ràpid, entre saludar a uns i altres i l'eufòria d'un castell nou i molt bonic, per cert. Així doncs va arribar l'hora d'anar cap a casa, molt ben acompanyada pel Pau per anar a menjar uns canelons estupendos i cabrit al forn deliciós!!!! Aiii que bé que cuinen els pares!!!!!
El cap de setmana apuntava al seu final... però no sense abans acomiadar-me dels amics castellers veient amb ells els video de la torre ni sense abans agafar algunes provisions d'embotit i de més que els meus pares m'havien comprat ;)

Així doncs cap a BCN per agafar el dia següent l'avió de les 7:00, acompanyada pel Samuel... A l'avió tot d'executius s'embarcaven en direcció a un viatge de negocis o una reunió d'un parell d'hores i jo... cap a recuperar el que havia deixat temporalment. En arribar la pluja, els retards del tren i el meu lloc de feina m'esperaven... i així és va acabar la meva estada en un núvol...

Aquest any, sí!

Quan arriba el setembre, a Lleida un fenomen estrany comença a bullir.
Uns quants castellers comencen a assajar fort per fer que durant la Festa Major de la seva ciutat, puguin tocar el cel fent l'aleta...

Aquest 28 de setembre i després d'un any d'assaig intens, volem fer realitat el somni i descarregar el 2d8 amb folre. L'empresa requereix de la teva ajuda, així que ens agradaria que els propers divendres 5, 12, 19 i 26 a les 22:00 vinguessis al nostre local C/Lluís Besa 7 (Antic Convent de Santa Clara) per tal d'assajar aquesta estructura.

Si encara no n'esteu convençuts, mireu aquest vídeo i deixeu-vos commoure! No us el perdeu, de debò...




pd. Feu-ne la màxima difusió i animeu-vos a participar!

Noooooooooooooooooo

11:40 Ja comença l'APM
11:45 Ja estan fent els premis de la setmana
11:54 Connexió amb el Manolo
Què nassos passa al meu rellotge? El tinc 5 minuts endarrerit? Doncs això passava
Qui em dirà...?
...són 2/4 de 8, si us acabeu de llevar heu de saber...
...Bon dia són les 8!
...radio cafè amb Víctor Correal i Núria Coll
...i a 3/4 de 12,... l'Alguna Pregunta Més
...Gràcies a l'equip que l'ha fet possible, gràcies per la vostra confiança i fins dilluns a les set en punt

Campanya Save Antoni Bassas!!!!!!!!!!!

És que no pot ser!

Més ràpids que el sol

Després de setmanes de preparació, havia arribat l'hora de la veritat. Després de descarregar per la via ràpida un 3d7, un 4d7a, un 4d7 i un pd5, és l'hora de posar el cul al seient del cotxe i conduir fins a Àreu, la punta de Catalunya. De pujada, els nervis i la incertesa del temps (havien anunciat pluges quasi segures i temperatures de -6ºC a la cota 2500 a les 18h!!) ens acompanyen. La delegació 1 està formada pel Lluís, l'únic integrant no casteller de l'expedició (tot i que va fer pinya a tots els castells), el Josep i un servidor. Fem una parada tècnica a la gasolinera de Tremp i seguim pujant. Els núvols semblen respectar la muntanya i no es veu massa ennegrit. Arribem a Àreu, travessem el poble, entrem al càmping i muntem la tenda. La delegació 2 (Urtxu, Marc i Tamarro) ens recull els dorsals i els obsequis. Al càmping ens trobem amb dos vells amics de la muntanya, el David i el Josep, acompanyants en l'aventura dels Carros de Foc. Hi ha gent molt i molt preparada.

A les 18 hores veiem com donen la sortida a les dones. Ai, mare! Com puja. Sembla una paret, més que un camí. Ens adonem que no es tractarà de córrer sinó de posar els bessons com una pedra. Podeu veure a la foto la cara de badocs que fem veient pujar les noies.

Ens endinsem cap a la plaça del poble, on ens miren que portem el material (frontal, paravent i taps de goma als bastons) i el Pep Coll, autor del conte que inspira la carrera, ens dóna alguns consells. L'ombra del sol (no s'ha volgut perdre la festa) està a punt de cobrir la plaça i en el moment precís, sonen les campanes i, a córrer s'ha dit!! Uns primers 300 metres amb gent donant ànims i després, alentir la marxa. Riuades de gent pujant, culs a atrapar i bastons a esquivar són l'únic que hi ha fins a la meitat de la pujada. Tinc el Marc just darrera, però he perdut el Lluís, el Josep i el Rubén. El Tamarro, com a bon pallarès, ha tirat amunt, igual que el David i el Josep. Abans de l'avituallament, ja he pogut avançar alguns corredors i em trobo amb unes malles familiars. És el David, que s'ha quedat despenjat del Josep. Prenem una beguda isotònica plegats i compartim la barreta. Em veig amb forces i segueixo amunt. La pujada és més agradable perquè ja no hi ha tanta gent i pots anar al teu ritme natural. L'herba i els arbres donen pas a les roques i al fred. Sort dels bastons que ajuden. Inesperadament, em trobo el Josep Sebe i em diu que ha hagut d'afluixar. L'avanço i, sense deixar d'escoltar els ànims dels que ja baixen, miro amunt i veig la neu al cim. Al cap de poc em diuen: veus aquells bombers vermells? Doncs des d'allà a l'arribada, són 5 minuts. Les mans no me les sento, però no pararé per posar-me els guants. Amunt, amunt, amunt. Al cap d'1h56'48'', arribo! No em noto les mans, em trec la motxilla com puc, em poso el forro , el paravent i els guants. Menjo una mica de barreta, m'acabo l'Aquarius que duia i veig arribar, plegats, el David i el Josep. Comparteixo, ara, la meva barreta amb el David, ens fem una foto amb el seu mòbil. Veig arribar el Marc, l'ajudo a treure's la motxilla, a cordar-se el paravent i comencem a baixar. Ens trobem el Lluís extremadament tapat, al cap de poc, l'Urtxu, que ens confessa que puja gràcies als pals i als quàdriceps i finalment, el Josep, que tanca la cursa. No els podem esperar, fa massa fred i com més tardem a posar-nos els frontals, millor. Així doncs, anem baixant amb la calma amb el Marc i dues noies que van davant nostre. A l'alçada de l'avituallament, encara ens donen un got amb beguda isotònica. Al cap de poc, ja no s'hi veu i les relliscades comencen a ser habituals. És hora de posar en marxa els frontals. Jo, particularment, l'estreno. La veritat és que va força bé i no té comparació amb el que tenia (gran i amb pila de petaca). El poble es veu a la llunyania però sembla que el vagin empenyent ja que les llums no s'acosten. Poc a poc, però, anem acostant-nos fins arribar. Ja és negra nit. Ens donen l'acreditació, tornem els dorsals i ens espera una tassa de brou calent. Entra fantàsticament bé. Saludem un excasteller, el David Escolà, que no ha corregut. Veiem el Tamarro, que feia estona que ens buscava i finalment, marxo al càmping per tapar-me. Al cap de poc arriben el Lluís i l'Urtxu. Quan ja ens hem dutxat tots, arriba el Josep, triomfal! El sopar: brou calent, amanida i un plat amb botifarra blanca, negra, llonganissa i costelles de porc a la brasa, un vi de la casa i un iogurt de Cal Joanet d'Ainet de Cardós. En acabar una cerveseta, unes "xuxes" i al sac. Comptem fins a u i ja estem dormint. L'endemà, coca amb xocolata, premis, obsequis i cap a casa. Amb els dies, les agulletes es converteixen en agulles i a hores d'ara les cames encara no responen als estímuls.
Ha estat una bona experiència, no cal dir-ho.
Tamarro 1:43:10
Samuel 1:56:48
Josep 2:01:14
David 2:01:22
Marc 2:06:47
Lluís 2:22:53
Urtxu 2:41:43
Kaiser 2:45:18

La Cuita el Toll???

Feia mesos que el Marc anava darrera nostre per anar a la Cuita el Sol. Finalment, ens vam decidir! Demà, si el temps ho permet, el Josep, el Rubén (la meva enhorabona virtual), el propi Marc, el Tamarro i jo, serem els castellers que ho intentarem. Ens acompanyarà el Lluís in situ i l'Oriol en el sentiment per causa d'uns bessons traïdors. Les previsions són de lo pitjoret. Fang fins a les orelles? O més amunt! Aigua? Tota la que vulguis i més! Neu? A partir de 2800m, segur! Però, bé, de ganes no en falten. Ja queda menys per córrer més que el sol, un amic que dubto que demà ens visiti.
És per això que segurament més que la Cuita el Sol serà la Cuita el Toll. Esperem que el temps ens respecti i el repte sigui tan sols el propi de cadascú. Ja és prou complicat acaonseguir la fita com per posar-hi complicacions climàtiques. I si hi ha poc incentiu o defalleixen les forces, només caldrà pensar en els 50 pepinos que ens ha costat a cadascú.
Sort a tots els participants!!

El que entenc que és una entrevista (FGC vs RENFE)

Ahir, tornant del gimnàs, vaig escoltar el Cafè de la República. Després dels romàntics propòsits pel dia de demà, van entrevistar a en Joan Torres, president de FGC. Sempre m'he quedat meravellat de l'eficiència dels Ferrocarrils, fins i tot en moments de caos, com és el cas del xoc que hi va haver la setmana passada. El millor de tot, però, és que va contestar TOTES les preguntes, assumint les responsabilitats que els corresponien i esclarint alguns dubtes al respecte de manera tècnica alhora que senzilla. Algú s'imagina algun responsable de RENFE donant explicacions? Jo, no!
Audio de l'entrevista
En un altre àmbit, diumenge vaig agafar per segona vegada l'Avant. Comoditat extrema per 15,30€. Una hora i deu minuts i ets a Barcelona. Fantàstic, un pèl car, però coherent, no com l'AVE. Això sí,... quan arribes a Sants i has d'agafar un rodalies, 5 canvis de pantalla en 10 minuts, trens que no arriben, destinacions improbables,... En resum, patètic.

Una de trens: www.trenscat.cat (web espectacular sobre els trens a Catalunya)

L'origen dels castells?

http://www.3cat24.cat/pnoticies/1024ItemMedia.jsp?item=44091&type=2

No té pèrdua: Sobre la veracitat del comentari, no hi posaré cullerada, però... qui no ha vist l'estàtua de Induvi i Manduli entrant pel Pont Vell?

Fer castells per divisar l'enemic! JUAS JUAS JUAS

Area verda implica bicing?

Aquesta és l'equació que descriu la teoria del caos inventada per l'Ajuntament de Barcelona respecte el finançament i el funcionament del bicing. M'explico: "...El Bicing està finançat amb part dels ingressos de l'Àrea verda, les zones de regulació d'aparcament del centre de Barcelona, i els abonaments dels usuaris..."
Així doncs, el model és insostenible. Si, utòpicament, el bicing expulsés la gent dels cotxes, no hi hauria vehicles que necessitessin aparcar a la zona verda, de manera que no es recaptaria prou diners per finançar el funcionament del bicing. A més usuaris del bicing, major cost, alhora que menor recaptació. Resultat: INSOSTENIBLE.

?
=>






I ara llenço una proposta: ja hi ha el carril BUS-TAXI, el carril BUS-VAO,... per quan el carril BICING?

Rius i Taulet

Un dia, anant a buscar el tren per anar cap a la universitat, em vaig trobar amb unes furgonetes, un càtering a l'aire lliure i un munt de cables, càmeres i focus. Semblava com si estiguessin gravant una pel·lícula. Tot el muntatge estava entre el concessionari de VW, Audi i Seat situat al carrer on visc, Rius i Taulet de Sant Cugat i el supermercat Consum. I, després de dies preguntant-nos si era o no era,... la imatge de l'entrada al pàrquing del supermercat ens ho ha confirmat. L'anunci del Polo (que està basat en la història que descriu la cançó "El romance de Rosabella y Domingo", que no ho neguin els guionistes), està gravat a Sant Cugat i potser si m'hagués estat una estona per allà, hagués pogut sortir. Llàstima!

Entre todas la más bella
una flor de mi jardín
mas bella que un querubín
y se llama Rosabella.

Rosabella sube y baja
por las calles de la aldea
y su cadera menea
y enloquece a quien la ama

Pero ella tiene un problema
que a ojos vista la remata
y es que nunca ha confesado
que en verdad es un muchachín

Ayayai, tu me matas, si con tu mulata
ay ay ay tu me matas si con tu mulata

Rosabella va a la plaza los viernes
en el mercado y sólo compra manzanas
en el puesto de un mulato
a él dedica sus sonrisas
a el dedica sus miradas
y se besan a escondidas
y se aman en luna clara


Este mulato tan guapo
se llama Domingo Pérez
es el mas chulo del barrio
a quien quieren las mujeres

Los padres de Rosabella
la han casado con Domingo
es hijo de campesinos
un muchachito muy lindo
nadie sabe que Domingo
en verdad es una mulata
que vestida de chiquillo
ha dado a todos la lata y ya

Los padres felices
respiran por fin tranquilos
han encontrado salida
a este cruce de caminos

Un viatge, una cançó, molts records...(x3)

Ahir anant cap a Barcelona, el Josep, el migmaratonià conductor, ens obsequiava, un cop acabat el partit del Barça, amb el Queen Rocks. I tots tres (conductor, Blanca i servidor) vam anar desgranant els nostre records relacionats amb Queen. Apa, a gaudir!!



I was told a million times
Of all the troubles in my way
Tried to grow a little wiser
Little better ev'ry day
But if I crossed a million rivers
And I rode a million miles
Then I'd still be where I started
Bread and butter for a smile
Well I sold a million mirrors
In a shop in Alley Way
But I never saw my face
In any window any day
Well they say your folks are telling you
To be a superstar
But I tell you just be satisfied
To stay right where you are

Keep yourself alive keep yourself alive
It'll take you all your time and a money
Honey you'll survive

Well I've loved a million women
In a belladonic haze
And I ate a million dinners
Brought to me on silver trays
Give me ev'rything I need
To feed my body and my soul
And I'll grow a little bigger
Maybe that can be my goal
I was told a million times
Of all the people in my way
How I had to keep on trying
And get better ev'ry day
But if I crossed a million rivers
And I rode a million miles
Then I'd still be where I started
Same as when I started

Keep yourself alive keep yourself alive
It'll take you all your time and a money
Honey you'll survive

Keep yourself alive
Keep yourself alive
It'll take you all your time and a money
To keep me satisfied
Do you think you're better ev'ry day?
No I just think I'm two steps nearer to my grave
Keep yourself alive come on
Keep yourself alive mmm
You take your time and take more money
Keep yourself alive
Keep yourself alive come on
Keep yourself alive
All you people keep yourself alive
Keep yourself alive come on, come on
Keep yourself alive
It'll take you all your time and money
To keep me satisfied
Keep yourself alive
Keep yourself alive
All you people keep yourself alive
Take you all your time and money
Honey you'll survive

Keep you satisfied
Keep you satisfied

A mi no m’enganyaran!

Cinc dades bàsiques que un usuari, de la web de Renfe que no de l'AVE, ha pogut observar respecte el famós AVE.

Inici: El dia 20 de febrer (de este año,...claro!), diuen, arriba l’AVE a Barcelona. “Los ciudadanos sabran entender este retraso”, deia la Ministra. Per descomptat que l’entenem, ja no ve d’un parell o tres d’anys.

Preu: Un bitllet senzill val 40,50 € (+1,2 euros de despeses d’emissió) de Barcelona a Lleida o viceversa. Però no cal patir perquè hi haurà descomptes. El que s’ha de saber és que seran entre un 5 i un 15% dels bitllets, els que surten a la venda amb descompte. O sigui, que de 400 passatgers que té un AVE, tan sols 20 gaudiran d’un descompte generós.

Abonaments: hi haurà abonaments d’entre 20 i 50 viatges... a utilitzar en un període màxim de 30 dies!

Temps: La via de l’AVE de Barcelona a Lleida té 171 quilòmetres, aproximadament. Suposem que la via que va de Lleida a Barcelona fa el mateix. No siguem optimistes, que no és perquè estigui desdoblada, sinó que ho explico perquè de Barcelona a Lleida tarda 1h03’, mentre que el trajecte a la inversa (tot i valdre el mateix) dura 1h14’. Deu ser pel desnivell ascendent de la Terra Ferma a la costa. On són els 55 minuts anunciats? Un últim càlcul... La velocitat mitjana del trajecte és de...136km/h.

Comparatives: Lleida-Saragossa (45 minuts, 21,20€); Sevilla-Còrdoba (45 minuts, 14,40 € en els trens Avant, que circulen en hores vall); Saragossa-Madrid (1h35’, 42,40€); i finalment Còrdoba-Màlaga (1h5’, com Lleida-Barcelona, 35,20€ l’AVE i 19,05 € l’Avant).

Per descomptat, els Talgo han estat anul·lats i els trens que passen per Valls i La Plana continuen tardant entre 2 hores i mitja i tres hores, quan arriben puntuals, i els de la línia de Manresa, quan arriben, tarden 3 hores i 45 minuts.

Escrit enviat com a Carta al Director. Si la publiquen, us ho faré saber!

PUBLICAT!!!

Poesia quotidiana

Ara deu fer cosa d'un parell d'anys van venir uns inspectors de la Generalitat per av conveniència de renovar la façana de l'edifici de Sant Cugat, canviant-ne les baranes i altres aspectes que, a ulls dels propietaris, deuen fer molt lleig, almenys per les molèsties que s'estan prenent. A més, s'hi afegeix que han hagut de canviar totes les canonades d'aigua perquè ja eren velles. Tot això, en principi, implica carregar-se de paciència per respectar les entrades i sortides dels tècnics, respectar els talls d'aigua corresponents,... El que passa és que l'actual president de laaluar la comunitat (el nostre Juan Cuesta particular) ha fet més amè aquests esdeveniments. Des d'aquí, el meu sincer "-Gràcies!" a la persona que, quan arribes cansat al vespre, penja missatges com aquests amb finals que conviden a l'optimisme més natural!

La primera perla correspon a un antic anunci on el president afegeix la finalització de l'obra.




El segon, del dia següent, cita a Groucho Marx, tot un clàssic:

El tercer, un dia que es va espatllar l'ascensor, davant la seva porta, va deixar aquesta nota, sabedor que tothom, excepte el veïns del primer (els quals acostumen a pujar a peu), la veurien. La quarta i cinquena, parlen per si soles. El darrer comentari, tancant un cicle de poesia quotidiana és digne del mateix Polònia. Gràcies, Carles!!

Bany de gols (F.C.Jovenívols 18 - U.E.Esplai 9)

El passat 28 de desembre (i no és cap innocentada encara que algú de l'esplai ja voldria) es va celebrar el tradicional partit de Nadal U.E.Esplai contra F.C.Jovenívols. Els precedents i les notícies prèvies apuntaven cap a una derrota jovenívola. Tres dels seus jugadors veterans (Víctor, Marta i Núria) no podien participar per causes laborals i dos dels habituals en les convocatòries estaven lesionats (Marc Roure i Regina). A més, la darrera derrota de pre-temporada augurava una tarda poc agradable en les files verdigrogues. Per contra, els esplaieros comptàven amb la pràctica totalitat de la plantilla. A les 6 de la tarda en punt, i en condicions excel·lents en el pavelló d'Inefc (què dir de la calefacció de Can Rúbies) començava el vibrant partit.

Els primers minuts van ser tensos, amb marcatges a l'home per part de JorDeco i Samueliniesta als totpoderosos OriolEto'o i Martosnaldinho (en molt baixa forma com el seu nom indica). El marcador el van obrir els Jovenívols tot i que aviat fou neutralitzat. L'empat a u durà uns minuts fins que altre cop els Jovenívols es van avançar amb dos gols quasi seguits. El tres a dos, fou obra de l'OriolEto'o amb la inestimable col·laboració de l'AreSpacic, pichichi de l'equip jovenívol en pròpia porta! A partir d'aquest moment, els constants canvis en l'equip de l'esplai van trencar absolutament el joc dels carbassa, on els voluntariosos TouréLluís i Xavirreta no donaven l'abast. La solidesa defensiva mostrada per Puyolgarcia, FerAbidal i Miquel"Xapi"Ferrer i l'encert en atac del conjunt verdigroc va provocar una estirada en el marcador i que el caràcter de BlancaStoichkov aparegués sobre el parquet. El partit va tenir fins i tot algun toc còmic amb l'entrada al camp de MercEdmilson, NeusValdès i TxarOleguer. Les entrades de MiquelZambrotta i GenísMilito tampoc aportaren la solidesa defensiva necessària. A mesura que avançava el partit PauSilvinho apurava les seves incorporacions a l'atac creant cada vegada més perill, a més de les jugades, sovint individualistes, de Samueliniesta.
La frescor aportada per Messiarassau sj. va servir perquè l'Esplai retallés diferències en moments puntuals del partit. L'àrbitre, que es va oblidar el rellotge a casa, i després de mitja hora de demora, xiulà el final. Menció especial cal fer al voluntariós i nombrós públic assistent, format per altres monitors i directors de la parròquia tals com Roser, BlancaAixalà, Bea i el matrimoni Salinas-Roca. El resultat final fou d'escàndol. Esplai 9 - Jovenívols 18.
Altre cop doncs, queda demostrada la superioritat jovenívola, deixant el marcador global 3-1 favorable als verdigrocs, només tacat per un enfrontament de pre-temporada en que les forces encara estaven iniciant-se.
El millor de la jornada, però, va ser el posterior lliurament de regals de l'Amic Invisible (en el que literalment en va haver dos d'invisibles) i el sopar que el seguí. D'això, però, segurament algun altre reporter en farà la crònica.

Una perla: Quim Monzó al Persones Humanes parlant de la reialesa

Jo de gran vull ser Quim Monzó!!

Retrobament amb el Colomina*

Després de molts dies, he trobat un raconet per explicar una nova excursió. Una de ben senzilla, d'aquelles que es poden fer pràcticament en qualsevol època de l'any. Durant el cap de setmana de la castanyada, el Víctor, la Marta, la Blanca i un servidor vam fer una "escapadeta" als Pirineus. Concretament cap a la Vall Fosca, un racó desconegut per mi (de fet, només hi havia estat de ben petit). Una vall, tot sigui dit, on la presència de la indústria hidroelèctrica hi és més que present i on la construcció immediata de les noves pistes d'esquí deixa entreveure noves alteracions. D'altra banda, tampoc estem parlant d'una vall amb un encant especial, ja que és poc arbrada, sobretot a mesura que ens acostem a la presa de Sallente.

Precisament aquí és on vam començar la nostra excursió. Reconeguem, però que vam pecar de "domingueros" i vam començar a caminar a les 12 del migdia!! Deixem el cotxe en una petita esplanada passada la presa i agafem el camí, tot fent unes quantes zetes, que ens durà a l'estany Gento. La pujada és de campionat. Fins i tot algun de nosaltres va patir la irremeiable "pàjara" de les pujades dures. Sense més entrebancs vam arribar al camí que recorre les vies del carrilet usat per transportar el material de la presa. Cap a la dreta, 4 Km de vies, completament pla i paral·lel a la vall. Cap a l'esquerra, l'Estany Gento. Així doncs, després de passar per sota alguns túnels, arribem a l'Estany Gento i ens regalem un merescut ganyip.

Al cap d'una estona, seguim caminant (no n'hem tingut prou, amb la pujada) cap al refugi del Colomina. Per agafar el camí cal passar per sota la torre del telefèric i anar en direcció l'Estany Tort. Pujada, pujada i més pujada fins arribar a l'estany de Colomina. Records de la Carros de Foc i un paisatge rocós però bonic d'admirar. La idea hagués estat arribar-nos fins al pas de l'Ós, però l'hora i la gana ens van fer desistir. Aprofitant al màxim el solet que espurnejava, vam dinar i fins i tot vam poder fer un cafè al refugi. Sense temps per més, ja eren les quatre de la tarda i el sol amenaçava en deixar-nos sense llum, vam començar a baixar. El camí de tornada no va ser tan dur com el de pujada i d'una tirada vam arribar de nou al cotxe. Al cap de 10 minuts d'arribar, la foscor era total... Pels pèls!!

El cap de setmana va estar ple d'anècdotes, jocs de cartes, menjar en quantitat, pa en excés, escalfadors d'aigua traïdors, mosques empudegadores i algun que altre virus al qual tots quatre vam sucumbir més tard o més d'hora. Fins i tot les darreres paraules de la senyora que ens va llogar l'apartament de la Plana de Mont-Ros (de luxe, per cert: rentadora, rentaplats, microones, calefacció, graella elèctrica, televisió, mapes amb informació de les excursions...) van ser ben sàvies: - Que tingueu bon viatge,... i si a Lleida no us traieu la boira fins al febrer, doncs millor, que llavors voldrà dir que aquí estem al cel!

* Òbviament, post dedicat a qui no ha callat fins que l'he publicat,... eh, Blanca?

He descobert que tinc una DentBlava

Oriol, "lo prometut és deute", així que, abans que te m'enfadis,...

Qui li anava a dir al rei danès i noruec Harald Blåtand que acabaria essent famós. Resulta que el seu nom vol dir precisament Bluetooth i que va ser un pont d'entesa i comunicació entre països escandinaus, així que ja sabem d'on ve el nom.

Fa dos anys, i per qüestions d'estudis vaig haver-me de comprar un ordinador portàtil. Et comences a familiaritzar amb noms com Wireless, Memòria RAM, Processador, Targeta Gràfica, USB, lector SD, gravadora SuperMultiCapa,... però també amb el famós alhora que desconegut "Bluetooth". Vaig intentar connectar-me a altres dispositius, sense èxit. Fins i tot, després de tenir un nou telèfon mòbil amb la mateixa opció, ho vaig intentar. Em vaig desesperar veient que, ni tan sols a través del cable podia posar melodies i/o fotos al mòbil. Tot va canviar un dia en que, per causa del post dels panellets, vaig tornar a intentar baixar-me la foto a l'ordinador. Oli en un llum!!!!! Funciona. Des de llavors, he provat les potencialitats de la tecnologia més barata del món!! Pujar i baixar arxius al mòbil, passar carpetes senceres d'ordinador a ordinador,... FANTÀSTIC. I sobretot, tenir la cançoneta de l'Arale al mòbil!!

Per qui en vulgui saber alguna cosa més...
Bluetooth es el nombre común de la especificación industrial IEEE 802.15.1, que define un estándar global de comunicación inalámbrica que posibilita la transmisión de voz y datos entre diferentes dispositivos mediante un enlace por radiofrecuencia segura, globalmente y sin licencia de corto rango. Los principales objetivos que se pretende conseguir con esta norma son:

• Facilitar las comunicaciones entre equipos móviles y fijos.
• Eliminar cables y conectores entre éstos.
• Ofrecer la posibilidad de crear pequeñas redes inalámbricas y facilitar la sincronización de datos entre nuestros equipos personales.

Los dispositivos que con mayor intensidad utilizan esta tecnología son los de los sectores de las telecomunicaciones y la informática personal, como PDAs, teléfonos celulares, computadoras portátiles, PCs, impresoras y cámaras digitales.

La tecnología Bluetooth comprende hardware, software y requerimientos de interoperatividad, por lo que para su desarrollo ha sido necesaria la participación de los principales fabricantes de los sectores de las telecomunicaciones y la informática, tales como: Sony Ericsson, Nokia, Motorola, Toshiba, IBM e Intel, entre otros. Posteriormente se han ido incorporando muchas más compañías, y se prevé que próximamente lo hagan también empresas de sectores tan variados como automatización industrial, maquinaria, ocio y entretenimiento, fabricantes de juguetes, electrodomésticos, etc., con lo que en poco tiempo se nos presentará un panorama de total conectividad de nuestros aparatos tanto en casa como en el trabajo.

Hi ha un pilar que "balla"

Ho sento. El proper post havia de ser de temàtica muntanyenca. Però no he pogut resistir la temptació. M'acaba de trucar el Cap de Colla per anunciar-me que la profecia s'ha complert. Situem-nos: 14 de juliol de 2007. Actuació a Barcelona. Fem un pilar de 4 a la Rambla de Canaletes i ens desplacem cap a la Plaça dels Àngels. Finalment, i a causa de la manca d'ambulància, no actuem. Tornant cap a Lleida, i amb una emprenyada monumental, debatem sobre la conveniència de comptar el pilar de 4 com a tal o no tenir-lo en compte per haver-se realitzat sense la presència d'ambulàncies. Finalment, el Rubén sentencia: - Comptem-lo, perquè si no, d'aquí uns anys, trobarem el Pere Bosch, el Pau Oliva i l'Andreu Pérez en un racó del local dient:
- Hi ha un pilar que balla!
I no és per menys, tots els castellers tenim al cap el Pere amb la llibreta verda amb un bolet dibuixat, el Pau amb un paper rebregat amb quatre anotacions i l'Andreu sentenciant què és un pilar carregat, què és un intent desmuntat de 5d7 quan l'acotxador té pressa per baixar o vés a saber quins set sous!! Doncs resulta que la "reunió" per tancar temporada s'ha produït entre el Pau i el Pere. Amb el resultat de 199 castells per part del Pere i 198 per part del Pau. El pilar que balla, però, és el d'entrada a la plaça d'Agramunt, on l'enxaneta quasi cau, baixant de manera poc ortodoxa pel davant!! Boníssim!!!!